El Consell Comarcal commemora el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones

El Consell Comarcal del Baix Empordà ha commemorat el 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. Els actes organitzats durant la jornada han servit per reivindicar el compromís comarcal amb la lluita per a l’erradicació de les violències i amb la igualtat.

Al migdia, davant de la seu del Consell Comarcal al Carrer dels Tarongers, s’ha llegit el manifest pel 25-N promogut per la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis. La vicepresidenta tercera, Agnès Gasull, s’ha encarregat de pronunciar el text, centrat en les violències masclistes digitals. El conseller de Polítiques d’Igualtat, David Martín, també ha reivindicat la feina de l’equip del servei d’Igualtat i Famílies.

Al vespre, el Grup de Dones de la Bisbal i l’àrea de Serveis Socials del Consell Comarcal han organitzat la jornada ‘Les mirades vers les violències masclistes’ al Teatre Mundial. L’acte ha començat amb un homenatge a la Montserrat Soler Roca “Tilla”, professional pionera i referent en la lluita contra les violències masclistes al Baix Empordà que va morir l’estiu passat.

El president del Consell Comarcal, Enric Marquès, ha donat la benvinguda i ha defensat que “no hi ha millor dia que avui per rendir-li l’homenatge que es mereix i per reconèixer la seva feina”. L’acte també ha comptat amb un reconeixement per part del Grup de Dones de la Bisbal i s’ha projectat una antiga entrevista a la Montserrat.

La jornada ha culminat amb una taula rodona amb professionals especialitzats moderada per la psicòloga del Servei d’Informació i Atenció a Dones (SIAD), Núria Lleal. S’ha debatut sobre els avenços en la lluita contra les violències masclistes, els serveis d’atenció que s’ofereixen a les víctimes i les accions de prevenció impulsades des de les administracions públiques, entre d’altres.

La xerrada ha comptat amb la participació d’Ariadna Garcia, tècnica del Servei d’Atenció a Homes; Joan Matés, Cap del Grup d’Atenció a la Víctima dels Mossos d’Esquadra; Mercè Pereira, psicòloga del Servei d’Igualtat i Famílies; i Yolanda Vila, advocada del Servei d’Informació i Atenció a Dones del Baix Empordà.

A continuació, podreu trobar el text de reconeixement a la Montserrat Soler Roca que va llegir a l’acte d’ahir Mercè Pereira, amb qui van treballar juntes durant tres dècades:

Diuen que hi ha persones que, quan arriben a un lloc, il·luminen un racó. La Montserrat era una d’aquestes.

Fa molts anys, en un poble que no surt als mapes, dues dones —companyes de camí i d’ànima— van decidir construir un espai segur per a aquelles que havien viscut tempestes massa fortes. No ho van fer soles: altres mans, altres cors, s’hi van afegir. Però elles dues, eren el fil prim però ferm que ho unia tot.

Van treballar entre llàgrimes i rialles. Van discutir, es van reconciliar, van abraçar silencis i van celebrar petites victòries. La feina sovint era dura, com si cada dia haguessin d’escalar una muntanya de pedres. Però sempre hi havia un detall, un gest o una mirada de la Montserrat que hi posava una mica de llum. Eren les monserratades: espurnes d’humor i calidesa que feien que tothom respirés una mica millor.

Amb els anys, aquell espai es va convertir en una gran casa. Hi entraven dones ferides i criatures que encara no entenien del tot el món dels adults. I allà, gràcies a la Montserrat i a la seva manera de mirar-les —amb respecte, amb força, amb una calma que desfeia nusos—, algunes d’aquestes vides tornaven a trobar els camins que elles necessitaven.

Jo també vaig aprendre molt d’ella. La Montserrat em va encendre dins del pit una guspira: una manera de veure les dones que havien patit violència, una manera d’acompanyar-les sense pressa i sense judici. I jo, a la vegada, li vaig retornar una altra llum: la importància de cuidar també els seus fills, de tenir cura d’aquells petits i petites que vivien entre ombres.

Així feien equip: un equip que filava prim, que escoltava, que creava llocs segurs.

De tant en tant, encara avui, em trobo alguna d’aquelles dones o algun d’aquells infants ja grans, que agraeixen la feina de la Montserrat. I en els seus ulls s’hi reflecteix la prova silenciosa que tota aquella feina, tota aquella entrega, ha valgut la pena.

Ara la Montserrat ja no hi és. Però quan penso en ella, el record m’escalfa el cor. Recordo les rialles, les converses, la manera com construíem plegades. I sobretot, aquella llum que la Montserrat deixava a tot arreu on passava.

I és que hi ha persones que no marxen mai del tot. La Montserrat és una d’aquestes. I la trobem —i la trobarem— a faltar sempre.